Antigament, se suposava als éssers vius formats per masses orgàniques en les quals es distingien els humors (els líquids), les fibres i les peces esquelètiques.
En 1655, l'anglès ROBERT HOOKE observà unes cel·les en examinar al microscopi una lamineta de suro. Va batejar amb el nom de cèl·lula a cadascuna de les cel·les.
ANTONY VAN LEEUWENHOEK (1632-1723) va construir microscopis simples, d'una sola lent, que el van permetre fer observacions de cèl·lules animals i vegetals i, fins i tot va descobrir l'existència de microorganismes com bacteris.
En 1831, el botànic escocès ROBERT BROWN realitza nombroses observacions microscòpiques i s'adona que els teixits vius de les plantes també estan formats per cèl·lules, i que totes tenen en el seu interior un grumoll al qual va denominar nucli. De les seves observacions dedueix que el nucli és important per a la vida de les cèl·lules i de les plantes.
En 1838, el botànic alemany SCHLEIDEN, després de moltes observacions microscòpiques, arriba a afirmar que totes les plantes estan formades per cèl·lules.
En 1839, el zoòleg alemany SCHWANN, després d'estudis similars als de Schleiden, afirma que també tots els animals estan formats per cèl·lules.
En 1850, FERDINAND COHN, després d'estudiar el comportament de nombroses cèl·lules, enuncia que la cèl·lula que forma als animals, la que forma als vegetals i les cèl·lules dels microbis són estructures equivalents. Distingeix, per tant, entre éssers unicel·lulars, formats per una sola cèl·lula, com els microorganismes; i éssers pluricel·lulars, formats per moltes cèl·lules, com les plantes i els animals.
En 1855, VIRCHOW aplica a la cèl·lula les conclusions dels experiments de PASTEUR (1822-1895) que demostraven que no existeix la generació espontània d'éssers vius, sinó que tot ésser viu procedeix d'un altre ésser viu. Segons això, Virchow emet el principi omnis cellula ex cellula, que significa que tota cèl·lula procedeix d'una altra cèl·lula.
En 1861, l'alemany MAX SCHULTZ dóna notícia dels experiments que demostren la importància del contingut cel·lular (que des de 1839 es denominava protoplasma / citoplasma), gràcies al qual, la cèl·lula funciona com un ésser viu autònom.
En 1889, el històleg SANTIAGO RAMÓN Y CAJAL, en postular la teoria neuronal, va demostrar la individualitat de les neurones, és a dir, que el cervell estava fet de cèl·lules individuals, les neurones, i va consolidar definitivament la universalitat de la teoria cel·lular. Des de llavors es pot afirmar que el funcionament de l'organisme com un tot, és el resultat de la suma de les activitats i interaccions de les seves unitats cel·lulars.
En 1905, el nord-americà HARRISON aconsegueix cultivar in vitro (o sigui, fora d'un organisme,en una placa en condicions de laboratori) cèl·lules aïllades d'éssers pluricel·lulars, amb el que es demostra que totes les cèl·lules són capaces d'una vida independent, fins i tot les que formen part d'un individu, com per exemple una cèl·lula de múscul del braç.
Tot en els éssers vius està format per cèl·lules. La cèl·lula és la unitat de la matèria viva, i una cèl·lula pot ser suficient per a constituir un organisme.
Totes les cèl·lules procedeixen de cèl·lules preexistents, per divisió d'aquestes (Omnis cellula ex cellula).
Les funcions vitals dels organismes ocorren dintre de les cèl·lules, o en el seu entorn immediat, controlades per substàncies que elles secreten. Cada cèl·lula és un sistema que intercanvia matèria i energia amb el seu medi. En una cèl·lula caben totes les funcions vitals, de manera que basta una cèl·lula per a tenir un ésser viu (que serà un ésser viu unicel·lular). Així doncs, la cèl·lula és la unitat fisiològica de la vida.
Cada cèl·lula conté tota la informació hereditària necessària per al control del seu propi cicle i del desenvolupament i el funcionament d'un organisme de la seva espècie, així com per a la transmissió d'aquesta informació a la següent generació cel·lulars. Així que la cèl·lula també és la unitat genètica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario